1. “Tres ideas viejas i una idea nueva”, per Kieran Egan
Kieran Egan, va introduir la imaginació a l’àmbit educacional. Diu que els nens que no saben llegir es perquè encara no han entrat en el tema, ja que no han posat interès pel seu desenvolupament. També, introdueix la lectura narrativa, la relaxació que té una base científica per motivar als alumnes i per a que s’interessin per la ciència. El que es pretén objectivar en “Tres ideas Viejas i una idea nueva”, és la reflexió i proposta de l'autor, que ens vol mostrar la seva teoria que ha establert sobre l'educació. Explica que l'escola moderna té tres objectius que han marcat el seu desenvolupament. Aquests objectius són:
1.- La socialització: pretén inculcar un conjunt de normes i creences. Iniciar als nens en el coneixement, les aptituds, els valors i els compromisos comuns dels membres adults de la societat, al pla educatiu que ocupa un lloc molt essencial. Antigament les cultures orals van inventar unes tècniques per a garantir que els joves aprenien i recordaven els coneixements, les aptituds, els valors i els compromisos de la societat. La tècnica més poderosa va ser la codificació en forma de relats. Les societats per a sobreviure necessiten que els membres que en formen parts d'elles mantinguin les seves identitats i la seva homogeneïtat.
2.- El coneixement, Plató: el currículum descrit en “La República”, oferia a l'Acadèmia la capacitat de reflexionar sobre les idees, de donar-les la volta fins establir alguna base de certesa i veritat. Deia que l'educació, havia de ser un procés orientat a aconseguir que els estudiants aprenguessin formes de coneixement que els proporciones una visió privilegiada i racional de la realitat.
3.- El desenvolupament de les potencialitats dels nens, Rousseau: va escriure “Émile” dirigit a la naturalesa del desenvolupament de l' infant. Aquest llibre va ser com un suplement de “La República” de Plató. Deia que per poder educar s'ha de comprendre el procés del desenvolupament interior i que l'àrea més important de l'estudi educatiu és la naturalesa del desenvolupament, l' aprenentatge i la motivació del nens.
Egan, ens presenta una idea nova sobre l'educació, que és la Teoria de la Recapitulació del segle XIX i les Teories de Vigotsky.
Primerament, la Teoria de la Recapitulació explica que s’ha de tenir en compte el procés d'ensenyament de la humanitat. Aquesta teoria d'ordenar el currículum corresponent amb el desenvolupament lògic del coneixement i el desenvolupament humà. És van desenvolupar dos teories en base de la teoria de la recapitulació, les teories lògiques, que deriven de l'observació d'un coneixement gradual de la història cultural que pugui garantir la comprensió i les teories psicològiques que recorrien a la teoria de l'evolució, Dewey va ser qui va recolzar aquestes teories. Aquestes teories es van combinar en Alemanya i els Estats Units i van sorgir molts problemes, perquè es van adonar que el currículum que tenien anava bé per la història i la literatura però, no per a les matemàtiques i les ciències.
Respecte a Vigotsky, la seva teoria està basada en la comprensió del món mitjançant uns instruments intel·lectuals mediadors que influeixen en el tipus de comprensió que obtindrem. Aquests instruments diu Vigotsky, que el nen els interioritzant a mesura que van creixen. El desenvolupament intel·lectual no s'ha de comprendre des dels coneixements que acumulem o des de les etapes psicològiques com les de Jean Piaget, sinó que s'ha de comprendre des del instruments intel·lectuals que té la societat.
Vigotsky és va centrar en el llenguatge oral dels infants per a desenvolupar les seves teories bàsiques sobre el paper de la mediatització de la cultura en l'acció i el desenvolupament.
El llenguatge presenta diferents nivells de complexitat com a resultat de l'acumulació cultural i que serveixen per estructurar la comprensió que els individus tenen del món, aquests nivells són:
1. Llenguatge oral.
2. Llenguatge reflexiu
3. Alfabetització.
4. El desenvolupament de formes lingüístiques sistemàtiques, abstractes i teòriques
No obstant, Vigotsky va rebutjar la recapitulació, ja que l'ontogènesi suposa la maduració natural del cervell i aquesta maduració no representa cap paper en el transcurs de la història cultural. Aquest rebuig té quatre respostes:
1.- No està gens clar com influeix la maduració natural del cervell en la comprensió de la persona.
2.- Vigotsky i Luria distingeixen dues línies on els nens es desenvolupament i que són compatibles: una natural i una cultural, on s'identifiquen les principals reformes del funcionament mental.
3.- La ontogènesi, durant els primers anys de vida això suposa recapitular unes pautes de maduració establertes en l'evolució humana, que van disminuint amb l'edat de l'individu i que no impedeixen el desenvolupament cultural.
2.Paradigmes científics
Els tres paradigmes científics que s’han treballat al tema vuit d’aquesta assignatura són,
El paradigma positivista el qual aporta una aspiració bàsica que tracta de descobrir les lleis per les quals es regeixen els fenòmens educatius i elaborar teories científiques que guiïn l'acció educativa com a mecanisme de transmissió de noves tecnologies i rutines estandarditzades del procés ensenyament – aprenentatge. També defensa els diferents supòsits en la forma de conèixer el món i la seva concepció.
El segon paradigma que cal destacar és l’hermenèutic interpretatiu, aquest paradigma intenta substituir les nocions científiques d'explicació, predicció i control del paradigma positivista per les nocions de comprensió, significat i acció. Busca l'objectivitat en l'àmbit dels significats utilitzant com a criteri d'evidència l'acord intersubjectiu en el context educatiu i es centra en la comprensió de la realitat educativa.
El paradigma sociocrític, aquest paradigma sociocrític introdueix la ideologia de forma explicita i l'autoreflexió critica en els processos del coneixement. Té com a finalitat la transformació de l'estructura de les relacions socials i donar resposta a determinats problemes generats per aquestes. Prové de tradicions positivistes i interpretatives
Finalment trobem el paradigma emergent que va més enllà del holisme, l'ésser humà és vist com una totalitat però des de la perspectiva de la seva pròpia realitat, entesa des de la intersubjectivitat. La realitat dels altres s'entén solament quan es percep i entén la pròpia realitat. També estableix que tots els alumnes han de ser ajudats per desenvolupar les seves capacitats.
3.Imatge que il·lustra la Postmodernitat front a la Modernitat
Diferencies respecte a la institució escolar de la Modernitat.
“Freedom of Speech” by Norman Rockweell
MODERNITAT
D'una banda, la modernitat es basa en la confiança cega en la raó. L'ésser humà confia a fer les coses per si mateix, dominar la naturalesa i la seva pròpia destinació, sense haver de recórrer a explicacions irracionals. En efecte, en la modernitat es confia que els éssers humans a través de la raó poden construir formes de convivència i relació social basades en el consens i la negociació, a diferències d'èpoques anteriors, on el dogma religiós, el poder aristocràtic, l'arbitrarietat del privilegi o el pes de la tradició imposaven altres formes de relació humana.
Aquest supòsit de partida va suposar canvis i girs de gran importància: es va afirmar la ciència enfront de la religió i les lleis naturals enfront de l'arbitrarietat moral. Així doncs, la característica més definitiva de la modernitat és, sens dubte, l'aposta decidida per l'imperi de la raó com l' instrument privilegiat en mans de l'ésser humà que li permet ordenar l'activitat científica i tècnica, el govern de les persones, i l'administració de les coses, sense el recurs a forces i poders externs o sobrenaturals.
D'altra banda, la modernitat fa referència a la confiança cega en el progrés continu de la humanitat. L'ésser humà, amb l'esperança posada i fonamentada en la seva capacitat intel·lectual, espera un futur millor.
Es té doncs, una infrangible fe en les pròpies capacitats intel·lectuals de la persona per afavorir constantment el desenvolupament humà, tècnic i científic.
Finalment, la creença sense ombres en l'imperi de la raó que caracteritza a la modernitat ha conduït a anar buscant “la veritable forma de bellesa ideal” a anar definint un únic model vàlid de desenvolupament i comportament humà.
POSTMODERNITAT
Es coneix com postmodernitat a un conjunt de fenòmens i idees que emergeixen des de la segona meitat del segle XX, configurant el món de forma determinant a principis del segle XXI. La postmodernitat es pot definir de diferents formes:
- Una actitud filosòfica crítica enfront del discurs Modern que posa en qüestió les epistemologies fortes centrant-se en la desconstrucció etimològica dels relats amb els quals la Modernitat s'explica a si mateixa i despullant el seu significat en termes de poder social constituent d'identitat. Aquesta posició filosòfica que condueix a un inevitable relativisme epistemològic servirà de sustent legitimador a l'explosió de subjectivitats.
- Un període històric que es caracteritzat per la multiplicació d'agents, subjectivitats i discursos. Després de la caiguda del mur de Berlín (1989) es fa evident la fi de l'era polar. Avança la globalització i les velles divisòries del món econòmic, com la relació empresa-consumidors, es transformen i esvaeixen, canviant amb si la naturalesa de les institucions articulades pel mercat. En el fons hi ha una evolució de les topologies de xarxa subjacents des d'un model descentralitzat (poques identitats gestionades i controlades des dels nodes de poder) a un model distribuït. Aquesta multiplicació de nodes i veus i l'aparició del primer mitjà de comunicació distribuït.
- Una actitud estètica irònica respecte a l'actitud de les avantguardes i les pretensions sociopolítiques de l'Art reconegut acadèmicament que per contra es planteja amb mirada renovada a l'art de masses, la cultura popular i les creacions al llarg de la història de l'art de subjectivitats (art fet per dones, art afroamericà, etc.) tradicionalment fos del discurs de la cultura moderna.
Per tant, i com a conclusió, la Postmodernitat s'oposa a la Modernitat. Es caracteritza perquè té una actitud crítica que condueix al progrés i per un pensament feble on no hi ha criteris vàlids per a tothom i sí hi ha idees disperses que formen un conjunt amb sentit.
4.Continguts rellevants de la LEC
Segons el preàmbul de l’organització de la LEC, l'educació és la porta obligada a la realització personal i al progrés col·lectiu i a més, és la palanca que fa possible la superació dels condicionants personals, socials, econòmics i culturals en origen; és la clau de les oportunitats per a superar les desigualtats i per a descobrir i aprofitar tots els talents de la societat.
La Llei pretén que la pràctica educativa respongui millor a la diversitat dels alumnes catalans, de manera que la institució escolar de Catalunya pugui adoptar en tot moment mesures concretes per a satisfer les situacions que presenta una societat complexa i canviant com la del segle XXI. Per fer-ho, la Llei desenvolupa les competències exclusives i compartides que en matèria educativa, confereix l'Estatut a la Generalitat de Catalunya per a singularitzar el sistema educatiu català, millorar-ne la qualitat i dotar-lo de l'estabilitat necessària per a assolir els seus objectius.
Règim lingüístic, es derivat de l'Estatut, que en l'article 143.1 estableix que correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de llengua pròpia; per tant, pot determinar el règim lingüístic del sistema educatiu amb la finalitat de garantir la normalització lingüística del català. Així, d'acord amb l'article 35.2 de l'Estatut, que regula el sistema educatiu a Catalunya, garanteix a tota la població escolar, sigui quina sigui la seva llengua habitual en iniciar l'ensenyament, el compliment del deure i l'exercici del dret de conèixer amb suficiència oral i escrita el català i el castellà.
Aquesta Llei vol reforçar la importància del català i el seu aprenentatge en tant que la llengua pròpia de Catalunya i el factor d'inclusió social, i vol fer una aposta per la potenciació del plurilingüisme a les escoles assegurant, com a mínim, un bon nivell d'aprenentatge d'una tercera llengua, d'acord amb el que estableix l'article 44.2 de l'Estatut.
Drets i deures dels alumnes, la Llei d'educació regula explícitament els drets, les llibertats i les obligacions que corresponen a tots els membres de la comunitat educativa. Alguns d’aquests drets més representatius són:
a) El respecte dels drets i els deures que deriven de la Constitució, l'Estatut i la resta de legislació vigent.
b) La transmissió i la consolidació dels valors propis d'una societat democràtica: la llibertat personal, la responsabilitat, la solidaritat, el respecte i la igualtat.
c) La universalitat i l'equitat com a garantia d'igualtat d'oportunitats i la integració de tots els col·lectius, basada en la coresponsabilitat de tots els centres sostinguts amb fons públics.
d) El respecte de la llibertat d'ensenyament, la llibertat de creació de centres, la llibertat d'elecció entre centres públics o centres altres que els creats pels poders públics, la llibertat de càtedra del professorat i la llibertat de consciència dels alumnes.
e) El pluralisme.
f) La inclusió escolar i la cohesió social.
g) La qualitat de l'educació, que possibilita l'assoliment de les competències bàsiques i la consecució de l'excel·lència, en un context d'equitat.
h) El conreu del coneixement de Catalunya i l'arrelament dels alumnes al país, i el respecte a la convivència.
i) El respecte i el coneixement del propi cos.
j) El foment de la pau i el respecte dels drets humans.
k) El respecte i la preservació del medi ambient i el gaudi respectuós i responsable dels recursos naturals i del paisatge.
l) El foment de l'emprenedoria.
m) La coeducació i el foment de la igualtat real i efectiva entre dones i homes.
n) L'afavoriment de l'educació més enllà de l'escola.
o) L'educació al llarg de la vida.
p) El respecte del dret de mares i pares perquè llurs fills rebin la formació religiosa i moral que vagi d'acord amb llurs conviccions.
ARTICLE 4. ACCÉS AL SISTEMA EDUCATIU
- Tothom té dret a accedir en condicions d'igualtat al sistema educatiu. També té dret a l'elecció de centre, en el marc de l'oferta educativa.
- El Govern ha de garantir l'exercici efectiu del dret a l'educació mitjançant la programació general de l'ensenyament. El Govern, per a garantir el dret de totes les persones a accedir a l'educació en condicions d'igualtat i el dret a l'elecció de centre, ha de regular un procediment únic d'accés als centres públics i als centres privats sostinguts amb fons públics.
Carta de Compromís educatiu, es divideix en dues parts representatives i destacades que són: 1. Els centres, en el marc del que estableix el títol i d'acord amb llurs projectes educatius, han de formular una carta de compromís educatiu, en la qual han d'expressar els objectius necessaris per a assolir un entorn de convivència i respecte pel desenvolupament de les activitats educatives. En la formulació de la carta participen la comunitat escolar i, particularment, els professionals de l'educació i les famílies. 2. Per mitjà de la carta de compromís educatiu s'ha de potenciar la participació de les famílies en l'educació dels fills. Les famílies s'han d'avenir a compartir els principis que inspiren la carta. El Departament ha d'impulsar les orientacions que determinin els continguts per a l'elaboració de la carta, que han de respectar els drets i les llibertats de les famílies recollits a les lleis.
Opinió personal
Aquesta nova Llei d’educació (LEC), pretén que a Catalunya hi hagi un major nivell escolar en cada individu que estudia en les seves escoles, ja siguin públiques o privades. També busca la igualtat entre tots els estudiants, referint-se als drets, com el dret a l’educació per a tothom o bé en l’àmbit del règim lingüístic, que vol que tothom, sigui de la nacionalitat que sigui i que estudiï en les escoles de Catalunya, imparteixi les classes tant en català com en castellà, tot això es fa per reforçar aquest dialecte.
Veiem que els drets d’igualtat per a tothom, també és possible a l’hora d’escollir el centre més adient per a cada família, gràcies a que el Govern ha de regular un procés únic d'accés als centres públics i als centres privats sostinguts amb fons públics.
Finalment, trobem la Carta de Compromís educatiu, en la qual el seu principal objectiu és la participació de famílies, mestres, alumnes, etc. en l’àmbit escolar
5.L’ Avaluació
El terme avaluació es defineix com un judici educatiu i una qualificació que es dóna sobre una persona o situació basant-se es una evidència contrastable(1).
L’avaluació educacional, consisteix en dur a terme judicis sobre l’avenç i progressos de cada un dels estudiants, encara que la proba utilitzada no es consideri sempre la més adient. Recentment, els fins de l’avaluació jutgen tant el procés d’aprenentatge com els objectius aconseguits dels estudiants.
Els historiadors de l’avaluació educacional, especialment dels exàmens, situen els seus orígens d’aquestes pràctiques a la Xina Imperial del segle lll a.C. Les investigacions actuals sobre l’elaboració de probes, valides i fiables, s’ha de tenir en compte en totes les disciplines, és a dir, tant en les científiques com en les no científiques.
L'avaluació en sí, és pedagògica hi ha de començar fonamentalment per l'alumne, és a dir, sobre el seu interès, a continuació els seu rendiment a classe i amb aquest els seu nivell d’aprenentatge i finalment mesurar la seva creativitat, ja que és molt important per als alumnes.
L’avaluació, per tant, es pot classificar de diferents maneres com les següents:
Ø Grup-classe: L'avaluació ha de permetre que l'alumne prengui consciència del seu nivell, s'accepti i sigui capaç de trobar els coneixements que li permetin avançar. Així avaluar, és més que posar una nota a cadascun dels nostres alumnes i per tant ha de prendre un paper molt extens en el temps i en el procés dut a terme a diari per part d'alumnes i professors.
Ø Ensenyament-Aprenentatge: El que és important no és el que el professor ensenya sinó el que l'alumne aprèn.
Ø Organització: Creació de nous horaris, distribució d'alumnes per classe, desdoblaments, tutories....
Ø Equip professional: S'ha de partir de l'avaluació de l'alumne. Veure si estan interessats, si fan el que poden amb totes les seves capacitats.
Ø Centre educatiu: Millora de la qualitat dels aprenentatges dels alumnes, de la pràctica docent, del centre escolar i, per extensió del sistema educatiu en el seu conjunt.
En aquest cas, el centre també passa per uns certs processos d’avaluació, que són:
- Interna: Autoavaluació del centre.
- Externa: L’avaluació externa s’ha de vincular estretament amb l’avaluació interna. El professorat i els centres haurien de treballar conjuntament amb la Inspecció per poder fer una reflexió compartida a partir de la informació obtinguda.
- Social: Avaluació per part de la comunitat.
Pel que fa a l’avaluació de sistemes, trobem uns models representatius que defineixen aquest tipus de mesura d’avaluació.
L’avaluació global de tots els centres i dels seus sistemes escolars, la duen a terme una sèrie de proves estandarditzades, indicadors, qüestionaris i mostres efectives i representatives.
· Modelo integral de evaluación de la calidad del sistema educativo, Castillejo (1988). Dins d'aquest model el primer que tenim és un patró de referència que et dóna un model.
· Model EFMQ, en aquest model la qualitat és mesura en punts. Els Agents són el 50% i els Resultats són el 50% dels 100 punts en total. Dins dels agents hi tenim el lideratge amb un 10% i els processos amb un 14%, les persones que hi treballen estan valorats amb un 9% , les polítiques i estratègies amb un 8% i els recursos i aliances amb un 9%. Dins dels resultats hi trobem els resultats de les persones que hi treballen amb un 9%, els resultats amb els clients (alumnes) amb un 20%, els resultats amb la societat d'un 6% i per últim els resultats claus amb un 15%.
A Espanya, trobem que el sistema d’avaluació d’alumnes i de manera continuada es va establir a l’any 1970, justament l’any en el que es va imposar una nova Llei general sobre l’educació la qual pretenia superar que els nens i les nenes de les àrees rurals, és a dir, de camp no tinguessin un únic sistema escolar que fos obligatori fins a l’edat de catorze anys, i en canvi, es permetés que una minoria urbana i burgesa tingués l’oportunitat de deixar el sistema escolar als onze anys per poder entrar a uns estudis superiors universitaris.
Al 1984, es va establir l’avaluació abans descrita del grup-classe que es caracteritzava per la inicial o diagnòstica, la formativa i la sumativa.
A Catalunya, el sistema d’avaluació del centre, es va establir al 1997. Aquest sistema d’avaluació, disposava d’una part interna, és a dir, de l’autoavaluació del centre; una part externa, on el professorat i els centres haurien de treballar conjuntament amb la Inspecció per poder fer una reflexió compartida a partir de la informació obtinguda; i finalment una part social, és a dir, conjuntament. Finalment, al 2001 es van establir unes proves anomenades Cb10 i Cb14.
No hay comentarios:
Publicar un comentario